dilluns, 27 d’abril del 2009

CREPUSCLE DE PRIMAVERA


Era un dia de primavera d’aquells que els núvols no paren de córrer d’ací d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor. Al crepuscle, es desfermar una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’Oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor. Quin delit de colors! Semblava la paleta d'un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles. Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.

dijous, 23 d’abril del 2009

PRINCESA I DRAC ABANS QUE VINGUÉS SANT JORDI


(Eva Jiménez Cerdanya,1994)


Aquest dibuix fet a l’Escola de la Dona, uns dies abans de la diada de Sant Jordi de l’any 1.994, va ser rescatat entre una pila de dibuixos, que l’autora estava disposada a tirar al contenidor del paper.

Recordant una princesa que un dia va fugir a l’altre costat de l’Atlàntic.

dimecres, 15 d’abril del 2009

L'ÚLTIMA FLORIDA



Com un llop afamat la ciutat nova va engolint la ciutat vella.

Entre enderrocs, solars lliures, cases ocupades, en les quals els finestrals han esdevingut forats coberts amb trossos de sac, que el vent fa voleiar i torretes del segle passat tapiades, el centre de l’Avinguda de Vallacarca, just per sota del pont que li dóna nom, fins el carrer de la Farigola, agonitza esperant una gran renovació.

En l’habitual desgavell que les remodelacions ocasionen en zones de petites cases baixes, les glicines s’enfilen per les pèrgoles que cobreixen les escalinates d’antics jardins o entapissen ruïnoses parets, amb els seus raïms coberts de flors liles oloroses, viuen la seva anyal etapa d’esplendor, oferint-nos el seu millor tresor, ignorants del seu futur efímer.

Així, com si res, a poc a poc, les màquines devoren les cases, els carrers, els arbres, les glicines, els jardins..., testimonis muts de les vivències d’un temps passat, que la nostra ment guarda amb amor, perquè són part de la nostra història.