dimarts, 31 de març del 2009

DEL PASSAT AL PRESENT




Sé ben bé per quina raó em vaig introduir en la seva vida. Des que ens vam conèixer el seu tarannà em cridava l’atenció, tenia quelcom que la distingia de tots els que ens participàvem en aquelles reunions mensuals. Vestia amb senzillesa, però tot li lluïa d’una manera especial. Ella sempre hi era a l’hora de opinar i prendre decisions, però al final quan la reunió es relaxava i entre tots s’establia un tracte més íntim i personal, ella ja havia marxat. Un dia, casualment ens vam trobar al metro, venia de treballar. Em va explicar que estava un xic neguitosa perquè els seus tres fills: dos nens, de cinc i set, i una nena de deu, estaven sols a casa des que sortien de l’escola fins que ella arribava. Jo, que ignorant la seva situació, li vaig preguntar si no tenia ningú de família que en pogués tenir cura. Tant de bo tingués algú!, em va contestar. Va ser aquest, tant de bo!, expressat amb tanta vehemència, el que em va induir a interessar-me per la seva vida.

Venia d’una família benestant, el marit, amo d’una empresa tèxtil, quan les drogues a les nostres contrades no eren més que el vi i el tabac, ell ja en consumia d’altres. Amb els seus tripijocs es va arruïnar, va morir d’un atac de cor uns mesos després de sortir de la presó. Ella sola amb els nens, sense cap ajuda dels familiars, ja que per raons que ara no venen al cas, tots li van girar l’esquena i. malgrat que no havia treballat mai, va decidir marxar a la ciutat, amb la intenció de poder trobar alguna feina i tirar la família endavant. Va assolir sortir-se’n compaginant diversos treballs, i amb l’ajut de molts dels companys que participaven en les reunions mensual, als quals, jo, prudentment, mai els vaig voler fer preguntes sobre la seva vida, encara que intuïa que quelcom en sabien.

dilluns, 23 de març del 2009

PASSEJANT PER COLLSEROLA



L'esclat de la primevera em va captivar el passat cap de setmana, passejant per un camí que voreja el turó de la Magarola, al Parc de Collserola. Els marfulls, amb els seus ramells de flors diminutes blanques, esquitxaven el mantell verdós de la serra.

Els romanins curulls de flors, escampaven flaires i colors nuvials per les vores dels camins. Entre un sotabosc exuberant d'esberzers, gatoses, estepes, eures i lligabosc, les argelagues espinoses començaven a obrir les seves flors alades de color d'or.















Pels camins, canalla, joves i grans, passejaven gossos de la gossera. Hi havia
gossos de totes les races: uns malcarats, altres juganers, alguns ranquejaven... Jo, que em considero respectuosa amb el animals, em vaig preguntar si seria capaç de dedicar part del meu temps lliure a un gos desconegut. En no trobar en el meu interior una resposta, vaig notar un cert descoratjament, com si jo mateixa dubtes dels meus sentiments en vers els animals.

dilluns, 16 de març del 2009

SUBLIMAR I DESSUBLIMAR


S'havia enamorat d'una paraula. Una paraula que sovint llegia en un rètol de la carretera. Mentalment la repetia moltes vegades, perquè els sons que la formaven li sonaven harmoniosos. Va experimentar que repetir aquella successió de sons li aportava serenor. Aquell mot, a la fi, va esdevenir un mantra.

En el seu anar i venir per aquella carretera, sempre mirava el rètol i llegia la paraula com si ho fes per primera vegada. Imaginava que aquell nom només podia ser el nom d'un llogaret idíl·lic. Ho va intentar esbrinar fullejant un Altas de Catalunya. Quina decepció! aquell nom ni tant sol hi figurava.

Un dia, seduït per l'encant dels sons, es va desviar de la seva ruta quotidiana i es va endinsar per la carretera que la fletxa del rètol indicava. Els primers quilòmetres del recorregut van transcórrer per una carretera asfaltada, després va entrar en un camí polsós. A mida que avançava la vegetació desapareixia. El terreny no era accidentat, però es tronava agressiu a cada metre que avançava. El sol i el polsim del terra l'enlluernaven. Els núvols de polseguera que el cotxe aixecava ho desdibuixava tot. Sots i roderes convertien el camí en intransitable.

Va començar a pensar que perseguia una quimera. Va baixar del cotxe per observar la llunyania: res de res a l'horitzó. Decebut va fer marxa enrere per desfer el camí recorregut.