S'havia enamorat d'una paraula. Una paraula que sovint llegia en un rètol de la carretera. Mentalment la repetia moltes vegades, perquè els sons que la formaven li sonaven harmoniosos. Va experimentar que repetir aquella successió de sons li aportava serenor. Aquell mot, a la fi, va esdevenir un mantra.
En el seu anar i venir per aquella carretera, sempre mirava el rètol i llegia la paraula com si ho fes per primera vegada. Imaginava que aquell nom només podia ser el nom d'un llogaret idíl·lic. Ho va intentar esbrinar fullejant un Altas de Catalunya. Quina decepció! aquell nom ni tant sol hi figurava.
Un dia, seduït per l'encant dels sons, es va desviar de la seva ruta quotidiana i es va endinsar per la carretera que la fletxa del rètol indicava. Els primers quilòmetres del recorregut van transcórrer per una carretera asfaltada, després va entrar en un camí polsós. A mida que avançava la vegetació desapareixia. El terreny no era accidentat, però es tronava agressiu a cada metre que avançava. El sol i el polsim del terra l'enlluernaven. Els núvols de polseguera que el cotxe aixecava ho desdibuixava tot. Sots i roderes convertien el camí en intransitable.
Va començar a pensar que perseguia una quimera. Va baixar del cotxe per observar la llunyania: res de res a l'horitzó. Decebut va fer marxa enrere per desfer el camí recorregut.
Moltes vegades perseguim quimeres, seguim camins equivocats. Forma part de la vida.
ResponElimina