Com un llop afamat la ciutat nova va engolint la ciutat vella.
Entre enderrocs, solars lliures, cases ocupades, en les quals els finestrals han esdevingut forats coberts amb trossos de sac, que el vent fa voleiar i torretes del segle passat tapiades, el centre de l’Avinguda de Vallacarca, just per sota del pont que li dóna nom, fins el carrer de la Farigola, agonitza esperant una gran renovació.
En l’habitual desgavell que les remodelacions ocasionen en zones de petites cases baixes, les glicines s’enfilen per les pèrgoles que cobreixen les escalinates d’antics jardins o entapissen ruïnoses parets, amb els seus raïms coberts de flors liles oloroses, viuen la seva anyal etapa d’esplendor, oferint-nos el seu millor tresor, ignorants del seu futur efímer.
Així, com si res, a poc a poc, les màquines devoren les cases, els carrers, els arbres, les glicines, els jardins..., testimonis muts de les vivències d’un temps passat, que la nostra ment guarda amb amor, perquè són part de la nostra història.
Quantes vegades he recorregut aquest indret anant a casa dels meus avis que vivien i treballaven al carrer de la Farigola. Ara no sé com deu estar però pel que escrius encara hi queden algunes restes de jardins. Fa tristor comprovar com canvia la fesomia d'aquests barris tan antics.
ResponElimina