Ser la del mig de set germans, tres per davant i tres per darrera, sense sentir-te d’un grup ni de l’altre, és una mica insuportable. Quan vaig marxar de casa per anar a la universitat, em vaig sentir alliberada. No és que a casa no m’hi trobés bé, però… sempre hi havia molta moguda. El pare treballava molt per tirar la família endavant, la mare, a casa, no parava mai. No van ser uns pares de masses carantoines, però sempre vaig ser conscient del seu ajut i estimació.
Des que vaig marxar de casa només hi vaig tornar algun cap de setmana. Els estius participava en diferents camps de treball. En acabar la carrera vaig trobar treball aviat. Em vaig casar bastant jove, i, seguit la tradició familiar, vaig tenir tres fills. La feina i la família em van absorbir del tot. El temps m’ha passat tan de pressa que quasi ni me’n he adonat.
Aquell àlbum de fotografies, amb un recull del més significatiu de la meva vida, que em van regalar el dia de la celebració del meu cinquantè aniversari, quelcom va despertat en la meva ànima, que m’ha obligat a mirar cap a la llunyania del temps passat. Són tantes les imatge de la meva vida i dels que m’han envoltat que hi trobo a faltar!: aquella en què estàvem tots els germans amb el pare, en rotllana asseguts a terra, esmorzant a la Fageda d’en Jordà, que tant m’agradava! Una altra en què la mare i jo remenaven en una parada de la fira de Santa Llúcia, buscant una joguina pels Reis per a la més menuda de casa, i tantes altres que ara recordo com si les estigues vivint. També em ve a la ment la xerinola dels matins del diumenge, quan ens aixecaven del llit, amb la pluja de coixins, que sovint acabava amb algun de nosaltres plorant, plors que alertaven al pare i venia a posar pau. Quantes absències em recorda: La mare, el germà gran, que el cel siguin, desig que la mare repetia sempre quan recordava algun difunt.
Quin enyor d’aquells anys viscuts a casa, m’han provocat aquestes fotografies. I pensar que un dia en vaig fugir, experimentant una gran alliberació!
El trasbals intern que m’ha ocasionat aquest regal, m’ha obligat a fer una reflexió que m’ha aportat molta calma interior. M’ha ajudat a retrobar-me amb aquella nena que vaig ser, amb els meus anhels i aspiracions. He recordat a tots els que em van ajudar a créixer i la seva incidència en la meva manera de ser. I, com que malgrat tot, la vida continua, m’ha ajudat ha encaminar el temps que encara em queda per viure.
