PASSEJANT PELS BLOCS

La virtut de tots els blocs és que tenen identitat, tots mostren la personalitat i capacitat de l’autora que hi ha al darrera. És per això que és difícil comentar-ne un. A més jo m’he incorporat molt tard a la classe i no ho he arribat a llegir-ho tot. No obstant, vull deixar constància de l’impacte que em va causar el vídeo de la Maria, amb el poema de Mossèn Cinto, quan em vaig incorporar el mes de març,

Des d’aleshores he anat seguint els seus escrits perquè m’ha captivat aquesta facilitat que té d’entrar en el món oníric i psíquic dels seus personatges.

Aquestes classes tenen un caliu molt acollidor, potser perquè tots ens hi despullem una mica i compartim els nostres coneixements.

NOU CAMÍ

Ser la del mig de set germans, tres per davant i tres per darrera, sense sentir-te d’un grup ni de l’altre, és una mica insuportable. Quan vaig marxar de casa per anar a la universitat, em vaig sentir alliberada. No és que a casa no m’hi trobés bé, però… sempre hi havia molta moguda. El pare treballava molt per tirar la família endavant, la mare, a casa, no parava mai. No van ser uns pares de masses carantoines, però sempre vaig ser conscient del seu ajut i estimació.

Des que vaig marxar de casa només hi vaig tornar algun cap de setmana. Els estius participava en diferents camps de treball. En acabar la carrera vaig trobar treball aviat. Em vaig casar bastant jove, i, seguit la tradició familiar, vaig tenir tres fills. La feina i la família em van absorbir del tot. El temps m’ha passat tan de pressa que quasi ni me’n he adonat.

Aquell àlbum de fotografies, amb un recull del més significatiu de la meva vida, que em van regalar el dia de la celebració del meu cinquantè aniversari, quelcom va despertat en la meva ànima, que m’ha obligat a mirar cap a la llunyania del temps passat. Són tantes les imatge de la meva vida i dels que m’han envoltat que hi trobo a faltar!: aquella en què estàvem tots els germans amb el pare, en rotllana asseguts a terra, esmorzant a la Fageda d’en Jordà, que tant m’agradava! Una altra en què la mare i jo remenaven en una parada de la fira de Santa Llúcia, buscant una joguina pels Reis per a la més menuda de casa, i tantes altres que ara recordo com si les estigues vivint. També em ve a la ment la xerinola dels matins del diumenge, quan ens aixecaven del llit, amb la pluja de coixins, que sovint acabava amb algun de nosaltres plorant, plors que alertaven al pare i venia a posar pau. Quantes absències em recorda: La mare, el germà gran, que el cel siguin, desig que la mare repetia sempre quan recordava algun difunt.

Quin enyor d’aquells anys viscuts a casa, m’han provocat aquestes fotografies. I pensar que un dia en vaig fugir, experimentant una gran alliberació!

El trasbals intern que m’ha ocasionat aquest regal, m’ha obligat a fer una reflexió que m’ha aportat molta calma interior. M’ha ajudat a retrobar-me amb aquella nena que vaig ser, amb els meus anhels i aspiracions. He recordat a tots els que em van ajudar a créixer i la seva incidència en la meva manera de ser. I, com que malgrat tot, la vida continua, m’ha ajudat ha encaminar el temps que encara em queda per viure.

L'AMETLLER

Dolors Cerdanya

CREPUSCLE DE PRIMAVERA

Era un dia de primavera d’aquells que els núvols no paren de córrer d’ací d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor. Al crepuscle, es desfermar una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’Oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor. Quin delit de colors! Semblava la paleta d'un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles. Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.

PRINCESA I DRAC ABANS QUE VINGUÉS SANT JORDI

(Eva Jiménez Cerdanya,1994)


Aquest dibuix fet a l’Escola de la Dona, uns dies abans de la diada de Sant Jordi de l’any 1.994, va ser rescatat entre una pila de dibuixos, que l’autora estava disposada a tirar al contenidor del paper.

Recordant una princesa que un dia va fugir a l’altre costat de l’Atlàntic.

L'ÚLTIMA FLORIDA

Com un llop afamat la ciutat nova va engolint la ciutat vella.

Entre enderrocs, solars lliures, cases ocupades, en les quals els finestrals han esdevingut forats coberts amb trossos de sac, que el vent fa voleiar i torretes del segle passat tapiades, el centre de l’Avinguda de Vallacarca, just per sota del pont que li dóna nom, fins el carrer de la Farigola, agonitza esperant una gran renovació.

En l’habitual desgavell que les remodelacions ocasionen en zones de petites cases baixes, les glicines s’enfilen per les pèrgoles que cobreixen les escalinates d’antics jardins o entapissen ruïnoses parets, amb els seus raïms coberts de flors liles oloroses, viuen la seva anyal etapa d’esplendor, oferint-nos el seu millor tresor, ignorants del seu futur efímer.

Així, com si res, a poc a poc, les màquines devoren les cases, els carrers, els arbres, les glicines, els jardins..., testimonis muts de les vivències d’un temps passat, que la nostra ment guarda amb amor, perquè són part de la nostra història.

DEL PASSAT AL PRESENT

Sé ben bé per quina raó em vaig introduir en la seva vida. Des que ens vam conèixer el seu tarannà em cridava l’atenció, tenia quelcom que la distingia de tots els que ens participàvem en aquelles reunions mensuals. Vestia amb senzillesa, però tot li lluïa d’una manera especial. Ella sempre hi era a l’hora de opinar i prendre decisions, però al final quan la reunió es relaxava i entre tots s’establia un tracte més íntim i personal, ella ja havia marxat. Un dia, casualment ens vam trobar al metro, venia de treballar. Em va explicar que estava un xic neguitosa perquè els seus tres fills: dos nens, de cinc i set, i una nena de deu, estaven sols a casa des que sortien de l’escola fins que ella arribava. Jo, que ignorant la seva situació, li vaig preguntar si no tenia ningú de família que en pogués tenir cura. Tant de bo tingués algú!, em va contestar. Va ser aquest, tant de bo!, expressat amb tanta vehemència, el que em va induir a interessar-me per la seva vida.

Venia d’una família benestant, el marit, amo d’una empresa tèxtil, quan les drogues a les nostres contrades no eren més que el vi i el tabac, ell ja en consumia d’altres. Amb els seus tripijocs es va arruïnar, va morir d’un atac de cor uns mesos després de sortir de la presó. Ella sola amb els nens, sense cap ajuda dels familiars, ja que per raons que ara no venen al cas, tots li van girar l’esquena i. malgrat que no havia treballat mai, va decidir marxar a la ciutat, amb la intenció de poder trobar alguna feina i tirar la família endavant. Va assolir sortir-se’n compaginant diversos treballs, i amb l’ajut de molts dels companys que participaven en les reunions mensual, als quals, jo, prudentment, mai els vaig voler fer preguntes sobre la seva vida, encara que intuïa que quelcom en sabien.

PASSEJANT PER COLLSEROLA

L'esclat de la primevera em va captivar el passat cap de setmana, passejant per un camí que voreja el turó de la Magarola, al Parc de Collserola. Els marfulls, amb els seus ramells de flors diminutes blanques, esquitxaven el mantell verdós de la serra.

Els romanins curulls de flors, escampaven flaires i colors nuvials per les vores dels camins. Entre un sotabosc exuberant d'esberzers, gatoses, estepes, eures i lligabosc, les argelagues espinoses començaven a obrir les seves flors alades de color d'or.

Pels camins, canalla, joves i grans, passejaven gossos de la gossera. Hi havia

gossos de totes les races: uns malcarats, altres juganers, alguns ranquejaven... Jo, que em considero respectuosa amb el animals, em vaig preguntar si seria capaç de dedicar part del meu temps lliure a un gos desconegut. En no trobar en el meu interior una resposta, vaig notar un cert descoratjament, com si jo mateixa dubtes dels meus sentiments en vers els animals.

SUBLIMAR I DESSUBLIMAR

S'havia enamorat d'una paraula. Una paraula que sovint llegia en un rètol de la carretera. Mentalment la repetia moltes vegades, perquè els sons que la formaven li sonaven harmoniosos. Va experimentar que repetir aquella successió de sons li aportava serenor. Aquell mot, a la fi, va esdevenir un mantra.

En el seu anar i venir per aquella carretera, sempre mirava el rètol i llegia la paraula com si ho fes per primera vegada. Imaginava que aquell nom només podia ser el nom d'un llogaret idíl·lic. Ho va intentar esbrinar fullejant un Altas de Catalunya. Quina decepció! aquell nom ni tant sol hi figurava.

Un dia, seduït per l'encant dels sons, es va desviar de la seva ruta quotidiana i es va endinsar per la carretera que la fletxa del rètol indicava. Els primers quilòmetres del recorregut van transcórrer per una carretera asfaltada, després va entrar en un camí polsós. A mida que avançava la vegetació desapareixia. El terreny no era accidentat, però es tronava agressiu a cada metre que avançava. El sol i el polsim del terra l'enlluernaven. Els núvols de polseguera que el cotxe aixecava ho desdibuixava tot. Sots i roderes convertien el camí en intransitable.

Va començar a pensar que perseguia una quimera. Va baixar del cotxe per observar la llunyania: res de res a l'horitzó. Decebut va fer marxa enrere per desfer el camí recorregut.